Gemma Capdevila

Em criden el bosc i el mar, especialment quan és de nit. Perquè la nit s’estén com una manta sobre els arbres, les muntanyes, els oceans i cobreix les vides dels éssers que hi habiten. Guarda els seus secrets i els protegeix. Un lloc que per nosaltres és tan hostil i fred, per ells és una casa. Hi viuen i hi dormen tranquils. Són salvatges, trivals, viscerals, purs i a la vegada alberguen una tendresa infinita. I tot això és invisible als nostres ulls. Em captiva pensar que tenen vides secretes de les que no en sé res. Que passin com una ombra ràpida sota la lluna, que siguin una remor fugitiva entre les branques, un reflex fugaç a la línia que separa el cel del mar. Sóc il·lustradora i tot el buit que deixa el que no veuen els meus ulls l’omplo amb el que puc imaginar.

Crec que estimar la natura és un instint que no hem de perdre. Al cap i a la fi, la vida és salvatge, però l’hem volgut domesticar.

Vaig començar a dibuixar com tothom: el primer cop que vaig agafar un llapis. Simplement, no he deixat de fer-ho mai.

 

Gemma Capdevila
Gemma Capdevila